Autors

ADOLPHE FÈRRIERE

Va ser sociòleg, encara que va treballar com a pedagog i politòleg. 

Creà els 30 punts de l’Escola Nova quan va viatjar per escoles basades en la nova pedagogia, que són els següents (encara que a la lectura no hi surten tots explícits):

1-    Al laboratori de pedagogia pràctica els nens aprenen fent.

3-    L’Escola Nova es desenvolupa al camp i al medi natural.

5-    Nens i nenes van junts a la mateixa classe i escola, pel que hi apareix la coeducació.

6-    Els treballs que es duen a terme són treballs manuals.

7-    Els treballs manuals que s’ensenyen són la fusteria, el cultiu de plantes i la cria d’animals.

8-    Es deixa a l’infant fer treballs lliures perquè aquest desvetlli el seu enginy.

9-    Es fa gimnàstica natural.

10- Els nens fan viatges, excursions i acampades, la qual cosa els permet desconnectar i aprendre coses noves.

11- Es duu a terme una educació intel·lectual i espiritual perquè els nens desenvolupin una cultura de judici.

13- L’ensenyament es porta a terme a partir de fets i experiències, per la qual cosa els nens aprenen fent.

14- L’infant fa una activitat personal, cosa que ajuda al desenvolupament de la seva autonomia.

15- Es deixa a l’infant que actui segons els seus interessos espontanis.

16- Es duu a terme un treball individual de l’alumne.

17- Es treballa en equip perquè els alumnes aprenguin a cooperar i es socialitzin.

18- S’ensenya als nens la matèria pel matí i aquests ho treballen individualment per la tarda.

19- Es treballen poques matèries per dia.

20- S’imparteixen poques matèries per mes.

21-  S’educa els nens en l’educació moral perquè desenvolupin el seu sentit crític dintre d’una república escolar.

23- Els nens fan càrrecs socials per inserir-se dintre de la societat i ser membres actius.

24- Els nens poden fer treballs lliures com a recompensa per complir amb les seves obligacions exitosament.

25- Es castiga els nens en cas d’equivocar-se com a mètode perquè aquests actuin bé.

26- L’emulació té lloc quan es compara el treball passat de l’alumne amb el del present.

27- A la nova pedagogia hi ha un ambient de bellesa.

28- Es treballa la música col·lectiva, el cant o es fa orquestra.

29-  S’educa els nens sota la consciència moral mitjançant narracions i lectures.

30- S’ensenya als adolescents a desenvolupar la raó pràctica mitjançant lleis naturals i el progrés social.

Actualment, aquests punts de l’Escola Nova s’han de dur a terme. Amb els alumnes que hi ha per aula es pot treballar una activitat de laboratori de pedagogia pràtica, i els treballs manuals n’han de ser un eix principal, per tant, s’ha de fomentar el treball personal i en grup guiat pel professor i donar explicacions en menys temps perquè això sigui possible. A més, els nens han de rebre recompenses que els deixin treballar lliurement si el que treballen avui és millor que el de ahir, és a dir, si hi ha progrés.

Ben és cert que les lectures i narracions són importants pel judici moral dels alumnes, per això avui dia també es poden ensenyar pel·lícules i relats televisius.

Per tant, podem dir que els 30 punts de l’Escola Nova seguieixen vigents, encara que en alguns aspectes hagin pogut patir algun canvi.

DECROLY (Globalització i centres d’interès)

Nascut a Bèlgica, va ser metge, encara que treballà a l’àmbit de l’educació amb nens discapacitats quan va crear un institut a casa seva amb els seus fills. A partir de l’observació dels nens amb dificultats va crear l’Escola Ermitage, on treballà amb nens “normals” basant-se en el sistema educatiu que utilitzà anteriorment.

A aquesta escola s’estimula la curiositat dels nens posant atenció a la intel·ligència i l’afectivitat, i es treballa l’observació, la lectura, l’escriptura, el càlcul...

El procés d’aprenentatge dels nens no és global, sinó que en deriven parts que es van treballant progressivament. Dintre d’aquest procés s’hi poden distingir tres passos:

Els nens observen tot allò que veuen amb tots els sentits i amb molt interés; els alumnes associen allò que observen amb altres fets; els infants desenvolupen l’expressió i la producció en àmbits com construcció, dibuix, escrit...

L’aula és un taller on els nens aprenen fent. A més, és una república escolar, ja que els alumnes tenen càrrecs que són valorats o criticats pels seus companys, es fan votacions... A més, el professor no només ha de saber explicar la matèria, sinó que ha de fer que els alumnes l’entenguin mitjançant activitats pràctiques perquè hi hagi un aprenentatge significatiu.

Avui dia, l’escola ha d’observar els alumnes amb els cinc sentits per ser capaços d’organitzar-los el cap. A més, se’ls ha de transmetre un ensenyament pràctic de la democràcia, s’ha de saber prendre decisions que afavoreixin l’alumne i se’ls ha de deixar que ells en prenguin les seves pròpies.

MARIA MONTESSORI (Desenvolupament i maduració de la primera infància a la llar d’infants i al parvulari)

Maria Montessori va ser la primera metgessa doctorada a Roma, però tot i això treballà a l’àmbit de l’infant, per la qual cosa és considerada pedagoga.

Per naturalesa, quan es deixa fer als infants aquests compleixen unes regularitats o lleis del desenvolupament i acaben trobant un ordre, però si aquestes regularitats no es compleixen amb ajuda, llavors l’educació no pot canviar la naturalesa de l’infant.

Cada infant té una naturalesa biològica i l’hem d’acceptar i fer que el nen pugui adaptar-se al seu entorn de la manera més còmoda possible perquè aquest sigui ell mateix i no se senti excluït. A més, cada nen neix amb un ritme de desenvolupament i una inèrcia per dur-lo a terme, per tant el mestre ha de guiar aquest procés perquè el nen faci un bon aprenentatge.

Els nens fan una experimentació directa per desenvolupar l’educació sensorial, i el mestre els ofereix recursos perquè puguin fer-ho. A més, els nens han de poder memoritzar l’ordre dels objectes, cosa que ha d’afavorir la concentració, i els hàbits, com per exemple vestir-se i rentarse, s’han de fer amb atenció per interioritzar-los.

S’ha de practicar el silenci com una activitat positiva, i el mestre ha de preparar el material didàctic perquè els nens es desenvolupin correctament amb la seva utilització.

Els nens duen a terme el seu desenvolupament personal dintre d’un grup de gent de diferents edats, per la qual cosa aquests aprenen a treballar en grup d’una forma cooperativa, deixant apart la competitivitat.

El currículum escolar es centra en el desenvolupament guiat i lliure dels infants, mitjançant l’observació d’aquests, el material i l’ambient que el mesre li proporciona i la socialització amb altres nens de diferents edats.

La pedagogia de Montessori ens deixa veure que potser es posa massa atenció a la matèria escolar i no es deixa temps pel silenci, així com s’utilitzen massa recursos didàctics quan en realitat es podrien fer servir joguines i materials que ja són a l’abast dels alumnes d’una manera educativa.

Moltes vegades l’habilitat motriu dels nens no es desenvolupa completament, o almenys al seu temps, perquè se’ls dóna massa facilitats i aquests no son capaços d’aprendre tot el que haurien d’aprendre, com pot ser el cas de cordar-se les sabates o bé anar caminant en comptes d’utilitzar el cotxet. Aquesta habilitat ha de ser estimulada i educada mitjançant situacions quotidianes.

KILPATRICK (Mètode de projectes)

William-Heart Kilpatrick va ser mestre, però a més treballà de professor de matemàtiques i va ser professor de l’Institut de Pedagogia de Nova York.

Kilpatrick defensa que perquè l’alumne faci un aprenentatge significatiu ha de comprendre tot allò que aprèn, i així pot planificar i produir. Per dur a terme això, l’alumne ha passar per quatre fases amb l’ajuda del professor, però és el nen qui té la iniciativa. Les fases són: proposta,

planificació, elaboració i avaluació. És important el treball individual però tenint cura que el grup no sigui perjudicat. La construcció de la metodologia de projectes sobre l’experiència escolar inclou projectes d’investigació social, sortides acadèmiques, elaboració de projectes, experiència de treball, tallers, metodologia EDT i sistema d’avaluació d’alumnes i professors amb instruments. S’han de treballar les quatre fases i fer diferents projectes durant el curs per fer-ne una millor planificació. Això provoca que es progressi en l’elaboració, on s’aprèn a dialogar cooperativament.

Actualment, és important aprendre la competència per seleccionar informació, contrastar-la i convertir-la en coneixement, per això les TIC ens permeten accedir a la informació, fer presentacions digitalitzades, blocs on s’organitza la informació... Aquestes eines s’han consolidat millor a l’educació secundària, cosa que permet que els alumnes facin un bon aprenentatge.

PARKHURST (Pla Dalton d’individualització i contractes)

Hellen Parkhurst va ser mestra d’una escola rural on hi havia diversitat de nivells i classes amb un gran nombre d’alumnes. Dissenyà el Pla Dalton, que se centrava d’una forma individualista en el l’aprenentatge del que cada alumne treballava a l’aula, i la seva funció és responsabilitzar els alumnes de secundària del seu procés d’aprenentatge.

El programa d’aprenentatge es divideix en deu unitats mensuals, subunitats setmanals i diàries, les quals ha de complir l’alumne segons les seves capacitats d’una forma personalitzada amb una tutorització i orientació per part de professors en aules especialitzades amb diferents recursos i documentacions que puguin ajudar l’alumne.

El nen no treballa amb llibres de text sinó amb guions didàctics, i fa un control de la seva feina mitjançant un full de pla de treball que el professor ha de supervisar. L’alumne treballa individualment però fa activitats comunes amb alumnes de nivell similar que li atorga un reconeixement.

Avui dia, l’educació secundària no funciona com hauria de funcionar, però tot i així no es canvia la seva metodologia, sinó que segueix basant-se en l’explicació magistral, els mateixos llibres de texts per a tots i en la realització d’exercicis, és a dir, que és un mètode d’ensenyament uniforme i igualitari que no té en compte les peculiaritats de cada alumne. Davant de la diferència de nivells entre els diferents alumnes, potser hauríem de plantejar-nos fer un treball individualitzat i aplicar a les escoles el Pla Dalton, per la qual cosa només es necessitarien més espais i els mateixos professors. Això és possible, començant pels alumnes més interessats en l’aprenentatge, i després els professors poden motivar els menys interessats perquè tots s’hi habituin.

WASHBURNE (Sistema Winnetka amb programa mínim i programa

de desenvolupament)

Carleton-Wosley Washburne va ser mestre i doctor en educació, i desenvolupà el seu sistema a l’escola de Winnetka.

Wahsburne va dissenyar un doble programa pretenent que tots els alumnes d’una mateixa classe fessin la mateixa activitat sense tenir en compte el seu nivell mental i ritme d’aprenentatge.

El primer programa es basava en el contingut necessari per a les activitats funcionals de les matèries bàsiques, i el segon contribuïa a la maduració i desenvolupament de les virtuts individuals de cada alumne mitjançant activitats grupals i creatives.

El seu programa es basa en quatre pincipis:

-       Dret a desenvolupar aptituds i a adquirir coneixements.

-       Dret a viure una vida plena i alegre.

-       El progrés de la humanitat depèn del desenvolupament dels individus.

-       El bé de la societat depèn de la intensa consciència social individual.

És un model alternatiu a l’educació secundària, i centrar-lo en les matèries instrumentals ens portaria al mateix fracàs que el model escolar unitari.

L’aprenentatge es duu a terme d’una manera més pràctica mitjançant exercicis quotidians, i la iniciativa del professor ajuda els alumnes a seguir endevant amb les activitats. Els alumnes amb possibilitats han de aprendre amb iniciativa pròpia, i els que tenen més dificultats han de fer un treball més pautat.

Una bona manera perquè els alumnes facin un bon aprenentatge és introduir les noves tecnologies (sobretot ordinadors) per poder tenir accés a més informació i tenir un major seguiment.

PETERSEN (Pla Jena per a grups d’alumnes de diferents edats)

Petersen planteja un model d’escola en què els nens s’agrupen per interessos, possibilitats i ritmes d’aprenentate, i no per edat. Es fan treballs en gruo de 4 o 5 membres, els quals s’agrupen sengons els interessos compartits o per amistat. Els programes són setmanals i el professor els assigna als alumnes segons els seus progressos. A més, els i les alumnes s’ajuden quan treballen individualment i cooperen en els treballs en grup, i els mestre els ajuda.

Encara que el treball per edats a secundària a Catalunya no va funcionar i s’ha hagut de tornar al model d’avui dia, ens trobem a totes les aules que no tots els alumnes tenen el mateix ritme d’aprenentatge, que hi ha competitivitat entre ells i que, per tant, s’ha de diversificar el treball a l’aula.

Amb aquesta forma d’organització s’ha observat que cada cop són més alumnes els que no arriben al nivell educatiu i que, en molts casos, acaben deixant els estudis o bé no segueixen. Per aquest motiu, hauríem de plantejar-nos si el pla Jena podria ser efectiu a les escoles d’avui dia, i per tant, els alumnes podrien assolir les competències bàsiques per finalitzar els seus estudis.

COUSINET (Mètode de treball lliure en grups i càrrecs socials)

Roger Cousinet va ser un pedagog que fonamentà la pedagogia en l’experiència, i que observà a fons els nens i l’aula i dissenyà pràctiques que va experimentar.

Defensava que els nens han de treballar lliurement en grups i el mestre els ha de proposar la feina i proporcionar els materials perquè els alumnes siguin capaços de fer un pla de feina, treballar individualment, posar-se en comú i enllestir la feina.

Els alumnes tenen càrrecs i responsabilitats d’autogovern de la classe i de servei a l’escola que han de complir per inserir-se d’una manera òptima a la vida social.

El joc és una activitat que ajuda l’infant a desenvolupar-se. No hem de veure l’infant com un ésser que esdevindrà adult l’endemà, sinó que és una persona.

Es formula l’aprendre a aprendre. 

S’ha de fer un aprenentatge significatiu i pràctic mitjançant activitats on l’alumne tingui un paper actiu. 

És necessari que es faci a classe treball en grup regularment, al qual els nens han de treballar individualment, ser crítics amb la feina dels companys i fer una posada en comú per tal de millorar les habilitats individuals i socials. 

Els nens han de jugar però sense competitivitat com a mètode d’aprenentatge, cos

a que no es fa perquè a l’educació es dóna la teorització, i no deixem marge als nens pel joc lliure.

El principal problema de les escoles és que els nens han de fer a casa els típics exercicis escolars, i nomes en són capaços els alumnes amb capacitat o amb suport familiar, i aquells que s’enradereixen no són capaços d’assolir el nivell impartit per falta de suport en molts casos.

  

La competència social i ciutadana ha de crear situacions on es practiquin els valors impartits,  i s’ha d’integrar en les pràctiques de feina i càrrecs perquè els alumnes aprenguin a analitzar la vida social, les relacions personals i els conflictes diaris sense l’ajuda del mestre.

RUDOLPH STEINER (Pedagogia antroposòfica i no autoritària. Escoles Waldorf)

Steiner va ser un filòsof humanista que va concebre l’antroposofia que estudia l’ésser humà amb la ciència. Adopta molts principis presentats per metges de l’Escola Activa, encara que s’hi oposa perquè ell segueix una orientació més espiritualista. L’antropologia tridimensional es composa de cos, ànima i esperit, i modifica el dualisme cos-ànima, que composa la base del desenvolupament de la ciència i la tecnologia. La ciència, la religió i l’art formen part de l’educació, i a través d’aquests tres eixos l’humà supera la realitat física.

Hi ha tres etapes dintre del desenvolupament de l’ésser humà:

-    Primera infància: l’infant duu a terme un aprenentatge simbòlic a través del joc, del ritme i de la dansa.

-        Segona infància: l’infant fa aprenentatges col·laborant amb els altres i amb curiositat.

-       Adolescència: associació de coneixements concrets en explicacions generals, teories i síntesi de conceptes

* obertura als valors, idealització d’herois i descoberta de contradiccions socials

*  impulsos inestables per dependència i independència

dels adults i seguretat en el grup d’iguals.

Steiner va fixar a les escoles Warldorf les seves pròpies formes organitzatives, les quals es basen en la continuïtat del mateix mestre educador durant anys; s’han de dedicar només dues hores diàries a l’aprenentatge d’una matèria bàsica durant quatre setmanes, els educadors s’han de formar basant-se en la filosofia de la institució, i els pares han de participar en la vida institucional.

Va seguir el model pedagògic de l’Escola Nova però posant més atenció a la ciència, cosa que ha provocat que l’escola d’avui dia doni més importància a les ciències i tecnologies, deixi en segon lloc l’art i oblidi la religió. 

Les escoles Waldorf tenen un sentit naturalista, cosa que ens convida a formar part de la natura i té a veure amb l’educació mediambiental, necesària per conscienciar-nos a l’hora detenir cura de la natura. Tot i això, no hem de deixar de banda la utilització de noves tecnologies, necessàries per cercar informació i millorar-ne la nostra capacitat.

Tècniques de l’Escola Moderna amb la impremta (Freinet i CEL/ICEM, 1927-1980)

Freinet valora el treball col•lectiu a partir del treball individual, és a dir, completa cada una de les seves sessions de treball individual autònom amb sessions col•lectives de lectures. En aquesta exposició col•lectiva, es busca la conversa, correcció i millora de textos dels companys i plantejar solucions a possibles problemes. També fomentava molt l’aprenentatge a partir de la observació del treball i de la cultura, fent entrar instruments i tècniques per a manipular i analitzar i fomentar la motivació. Per tant, en el seu mètode també hi ha molta realització practica amb poca teoria i amb constant relació amb l’entorn social i de treball.

Freinet assajava tot el que anava introduint en el seu mètode e manera intuïtiva però cada acte tenia un rerefons reforçat en una gran base teòrica. Tota la seva metodologia estava basada en una sòlida teoria pedagògica i psicològica que ell mateix havia estudiat prèviament.

Hem comentat que Freinet utilitzava tècniques i instruments per tal de despertar la motivació dels alumnes, podem esmentar com exemples la ràdio a l’aula per escoltar i transcriure, la fotografia per il·lustrar, l’electròfon reproductor de cançons, el cinema per veure i entendre.. així com tècniques artístiques tals com telers o reproduccions en limògraf.

Freinet va difondre tècniques concretes, per això ho citarem textualment: el text lliure, el mètode natural de lectura, el llibre de la vida, el mètode natural de càlcul, el mètode natural de dibuix, la imprempta escolar, la correspondència interescolar, les màquines d’ensenyar aritmètica, les fitxes de treball individual, el pla de treball setmanal, la biblioteca de treball. 

La proposta de l’Escola Moderna de Freinet empatitza amb els infants i la societat, amb una organització flexible i un projecte definit amb tècniques i principis que ja hem esmentat anteriorment.

L’escola com a investigació (Tamagini, Pettini, Codignola, Ciari, Lodi, Alfieri, Rodari, Tonucci i MCE, 1951-1980)

Els mestres italians pensen que l’educació pot reconstruir ciutats i crear ciutadans competents i compromesos amb la cultura i les institucions.

La socialització i les relacions interpersonals són importants a l’escola, i les tècniques no suposen cap problema, per tant cal idear un projecte educatiu que transmeti cultura i valors i atorgui als ciutadans llibertat d’expressió.

La pedagogia del moviment es basa en el medi natural, el mètode científic, la realitat social i el pensament crític; en els jocs de simulació sobre assumptes socials, econòmics, ètnics i polítics col·laborant amb els companys; en la creativitat expressiva en llengua i activitat artística plàstica i musical.

L’educació per a la ciutadania és important i necessària, però perquè sigui beneficiosa els alumnes l’han de treballar a classe i han de veure els professors compromesos amb la realitat social.

Avui dia, les classes encara són magistrals i els alumnes aprenen del que el professor explica, cosa que no hauria de ser així tenint a l’abast tantes tecnologies que ens faciliten la cerca d’informació perquè l’alumne pugui documentar-se per sí sol. Per tant, el mestre hauria de ser una guia perquè l’alumne digui a terme un aprenentatge autònom i beneficiós.

La ciutat educadora (Comissió UNESCO amb E. Faure, 1972)

El 1972, l’informe de la Comissió Internacional per al Desencolupament de l’Educació de la UNESCO intentà canviar el model d’escola tradicional dels últims anys aplegant tots els avenços voluntaristes, fonamentant-los i demostrant-los amb dades i casos concrets.

“Aprendre a ser” és un informe educatiu de la UNESCO que inclou totes les competències bàsiques i que revisa els fonaments de l’educació, els seus orígens, les despeses en educació... I que malauradament no coneixen redactors que treballen al sector de l’educació.

El 1990 s’aprovà la Carta de Ciutats Educadores, on s’entén la ciutat educadora com a intenció i compromís, i no pas com a possibilitat, i on molts polítics, ciutats i estats hi han subscrit la seva declaració arreu del món. Tot i això, i malgrat les conferències i publicacions, segueix sense haver-hi molts canvis a l’àmbit educatiu. Els mestres han de ser qui disposin tots els medis i orientin els alumnes a aprofitar-los fora de l’horari escolar, en família o amb grups.

La ciutat educadora posa els recursos de la ciutat an l’abast de les escoles perquè els nens els puguin utilitzar com a recurs pedagògic. També disposa d’activitats per apropar la ciutat a infants i joves, encara que sigui fora del temps escolar i amb la família o grups d’amics. A més, hi ha assistència a nens que necessiten ajuda extraescolar; hi ha animació de jocs en espais públics; hores de companyia fent lectura o conversa amb persones grans.

Els joves haurien de poder advertir els ciutadans perquè no incomplissin les normes, com per exemple no posar-se el casc a la moto, llençar papers i brossa pel terra... L’aprenentatge de servei i civisme s’hauria d’impartir a les escoles i ser avaluat. Malgrat això, els joves que compleixen amb aquestes obligacions ses poden considerar adults, i se’ls ha de poder facilitar l’entrada a actes culturals amb preus baixos perquè formin encara més part de la cultura de la nostra societat.