ADOLPHE FÈRRIERE
Va
ser sociòleg, encara que va treballar com a pedagog i politòleg.
Creà
els 30 punts de l’Escola Nova quan va viatjar per escoles basades en la nova
pedagogia, que són els següents (encara que a la lectura no hi surten tots
explícits):
1- Al
laboratori de pedagogia pràctica els nens aprenen fent.
3- L’Escola
Nova es desenvolupa al camp i al medi natural.
5- Nens
i nenes van junts a la mateixa classe i escola, pel que hi apareix la
coeducació.
6- Els
treballs que es duen a terme són treballs manuals.
7- Els
treballs manuals que s’ensenyen són la fusteria, el cultiu de plantes i la cria
d’animals.
8- Es
deixa a l’infant fer treballs lliures perquè aquest desvetlli el seu enginy.
9- Es
fa gimnàstica natural.
10- Els
nens fan viatges, excursions i acampades, la qual cosa els permet desconnectar
i aprendre coses noves.
11- Es
duu a terme una educació intel·lectual i espiritual perquè els nens
desenvolupin una cultura de judici.
13- L’ensenyament
es porta a terme a partir de fets i experiències, per la qual cosa els nens
aprenen fent.
14- L’infant
fa una activitat personal, cosa que ajuda al desenvolupament de la seva
autonomia.
15- Es
deixa a l’infant que actui segons els seus interessos espontanis.
16- Es
duu a terme un treball individual de l’alumne.
17- Es
treballa en equip perquè els alumnes aprenguin a cooperar i es socialitzin.
18- S’ensenya
als nens la matèria pel matí i aquests ho treballen individualment per la
tarda.
19- Es
treballen poques matèries per dia.
20- S’imparteixen
poques matèries per mes.
21- S’educa els nens en l’educació moral perquè desenvolupin
el seu sentit crític dintre d’una república escolar.
23- Els
nens fan càrrecs socials per inserir-se dintre de la societat i ser membres
actius.
24- Els
nens poden fer treballs lliures com a recompensa per complir amb les seves
obligacions exitosament.
25- Es
castiga els nens en cas d’equivocar-se com a mètode perquè aquests actuin bé.
26- L’emulació
té lloc quan es compara el treball passat de l’alumne amb el del present.
27- A
la nova pedagogia hi ha un ambient de bellesa.
28- Es
treballa la música col·lectiva, el cant o es fa orquestra.
29- S’educa els nens sota la consciència moral
mitjançant narracions i lectures.
30- S’ensenya
als adolescents a desenvolupar la raó pràctica mitjançant lleis naturals i el
progrés social.
Actualment,
aquests punts de l’Escola Nova s’han de dur a terme. Amb els alumnes que hi ha
per aula es pot treballar una activitat de laboratori de pedagogia pràtica, i
els treballs manuals n’han de ser un eix principal, per tant, s’ha de fomentar
el treball personal i en grup guiat pel professor i donar explicacions en menys
temps perquè això sigui possible. A més, els nens han de rebre recompenses que
els deixin treballar lliurement si el que treballen avui és millor que el de
ahir, és a dir, si hi ha progrés.
Ben
és cert que les lectures i narracions són importants pel judici moral dels
alumnes, per això avui dia també es poden ensenyar pel·lícules i relats
televisius.
Per
tant, podem dir que els 30 punts de l’Escola Nova seguieixen vigents, encara
que en alguns aspectes hagin pogut patir algun canvi.
DECROLY
(Globalització i centres d’interès)
Nascut
a Bèlgica, va ser metge, encara que treballà a l’àmbit de l’educació amb nens
discapacitats quan va crear un institut a casa seva amb els seus fills. A
partir de l’observació dels nens amb dificultats va crear l’Escola Ermitage, on
treballà amb nens “normals” basant-se en el sistema educatiu que utilitzà
anteriorment.
A
aquesta escola s’estimula la curiositat dels nens posant atenció a la
intel·ligència i l’afectivitat, i es treballa l’observació, la lectura,
l’escriptura, el càlcul...
El
procés d’aprenentatge dels nens no és global, sinó que en deriven parts que es
van treballant progressivament. Dintre d’aquest procés s’hi poden distingir
tres passos:
Els
nens observen tot allò que veuen amb tots els sentits i amb molt interés; els
alumnes associen allò que observen amb altres fets; els infants desenvolupen
l’expressió i la producció en àmbits com construcció, dibuix, escrit...
L’aula
és un taller on els nens aprenen fent. A més, és una república escolar, ja que
els alumnes tenen càrrecs que són valorats o criticats pels seus companys, es
fan votacions... A més, el professor no només ha de saber explicar la matèria,
sinó que ha de fer que els alumnes l’entenguin mitjançant activitats pràctiques
perquè hi hagi un aprenentatge significatiu.
Avui
dia, l’escola ha d’observar els alumnes amb els cinc sentits per ser capaços
d’organitzar-los el cap. A més, se’ls ha de transmetre un ensenyament pràctic
de la democràcia, s’ha de saber prendre decisions que afavoreixin l’alumne i
se’ls ha de deixar que ells en prenguin les seves pròpies.
MARIA MONTESSORI
(Desenvolupament i maduració de la primera infància a la llar d’infants i al
parvulari)
Maria
Montessori va ser la primera metgessa doctorada a Roma, però tot i això
treballà a l’àmbit de l’infant, per la qual cosa és considerada pedagoga.
Per
naturalesa, quan es deixa fer als infants aquests compleixen unes regularitats
o lleis del desenvolupament i acaben trobant un ordre, però si aquestes
regularitats no es compleixen amb ajuda, llavors l’educació no pot canviar la
naturalesa de l’infant.
Cada
infant té una naturalesa biològica i l’hem d’acceptar i fer que el nen pugui
adaptar-se al seu entorn de la manera més còmoda possible perquè aquest sigui
ell mateix i no se senti excluït. A més, cada nen neix amb un ritme de
desenvolupament i una inèrcia per dur-lo a terme, per tant el mestre ha de
guiar aquest procés perquè el nen faci un bon aprenentatge.
Els
nens fan una experimentació directa per desenvolupar l’educació sensorial, i el
mestre els ofereix recursos perquè puguin fer-ho. A més, els nens han de poder
memoritzar l’ordre dels objectes, cosa que ha d’afavorir la concentració, i els
hàbits, com per exemple vestir-se i rentarse, s’han de fer amb atenció per interioritzar-los.
S’ha
de practicar el silenci com una activitat positiva, i el mestre ha de preparar
el material didàctic perquè els nens es desenvolupin correctament amb la seva
utilització.
Els
nens duen a terme el seu desenvolupament personal dintre d’un grup de gent de
diferents edats, per la qual cosa aquests aprenen a treballar en grup d’una
forma cooperativa, deixant apart la competitivitat.
El
currículum escolar es centra en el desenvolupament guiat i lliure dels infants,
mitjançant l’observació d’aquests, el material i l’ambient que el mesre li
proporciona i la socialització amb altres nens de diferents edats.
La
pedagogia de Montessori ens deixa veure que potser es posa massa atenció a la
matèria escolar i no es deixa temps pel silenci, així com s’utilitzen massa
recursos didàctics quan en realitat es podrien fer servir joguines i materials
que ja són a l’abast dels alumnes d’una manera educativa.
Moltes
vegades l’habilitat motriu dels nens no es desenvolupa completament, o almenys
al seu temps, perquè se’ls dóna massa facilitats i aquests no son capaços
d’aprendre tot el que haurien d’aprendre, com pot ser el cas de cordar-se les
sabates o bé anar caminant en comptes d’utilitzar el cotxet. Aquesta habilitat
ha de ser estimulada i educada mitjançant situacions quotidianes.
KILPATRICK
(Mètode de projectes)
William-Heart
Kilpatrick va ser mestre, però a més treballà de professor de matemàtiques i va
ser professor de l’Institut de Pedagogia de Nova York.
Kilpatrick
defensa que perquè l’alumne faci un aprenentatge significatiu ha de comprendre
tot allò que aprèn, i així pot planificar i produir. Per dur a terme això,
l’alumne ha passar per quatre fases amb l’ajuda del professor, però és el nen
qui té la iniciativa. Les fases són: proposta,
planificació,
elaboració i avaluació. És important el treball individual però tenint cura que
el grup no sigui perjudicat. La construcció de la metodologia de projectes
sobre l’experiència escolar inclou projectes d’investigació social, sortides
acadèmiques, elaboració de projectes, experiència de treball, tallers,
metodologia EDT i sistema d’avaluació d’alumnes i professors amb instruments.
S’han de treballar les quatre fases i fer diferents projectes durant el curs
per fer-ne una millor planificació. Això provoca que es progressi en
l’elaboració, on s’aprèn a dialogar cooperativament.
Actualment,
és important aprendre la competència per seleccionar informació, contrastar-la
i convertir-la en coneixement, per això les TIC ens permeten accedir a la
informació, fer presentacions digitalitzades, blocs on s’organitza la
informació... Aquestes eines s’han consolidat millor a l’educació secundària,
cosa que permet que els alumnes facin un bon aprenentatge.
PARKHURST
(Pla Dalton d’individualització i contractes)
Hellen
Parkhurst va ser mestra d’una escola rural on hi havia diversitat de nivells i
classes amb un gran nombre d’alumnes. Dissenyà el Pla Dalton, que se centrava
d’una forma individualista en el l’aprenentatge del que cada alumne treballava
a l’aula, i la seva funció és responsabilitzar els alumnes de secundària del
seu procés d’aprenentatge.
El
programa d’aprenentatge es divideix en deu unitats mensuals, subunitats
setmanals i diàries, les quals ha de complir l’alumne segons les seves
capacitats d’una forma personalitzada amb una tutorització i orientació per
part de professors en aules especialitzades amb diferents recursos i
documentacions que puguin ajudar l’alumne.
El
nen no treballa amb llibres de text sinó amb guions didàctics, i fa un control
de la seva feina mitjançant un full de pla de treball que el professor ha de
supervisar. L’alumne treballa individualment però fa activitats comunes amb
alumnes de nivell similar que li atorga un reconeixement.
Avui
dia, l’educació secundària no funciona com hauria de funcionar, però tot i així
no es canvia la seva metodologia, sinó que segueix basant-se en l’explicació
magistral, els mateixos llibres de texts per a tots i en la realització d’exercicis,
és a dir, que és un mètode d’ensenyament uniforme i igualitari que no té en
compte les peculiaritats de cada alumne. Davant de la diferència de nivells
entre els diferents alumnes, potser hauríem de plantejar-nos fer un treball
individualitzat i aplicar a les escoles el Pla Dalton, per la qual cosa només
es necessitarien més espais i els mateixos professors. Això és possible,
començant pels alumnes més interessats en l’aprenentatge, i després els
professors poden motivar els menys interessats perquè tots s’hi habituin.
WASHBURNE
(Sistema Winnetka amb programa mínim i programa
de
desenvolupament)
Carleton-Wosley
Washburne va ser mestre i doctor en educació, i desenvolupà el seu sistema a
l’escola de Winnetka.
Wahsburne
va dissenyar un doble programa pretenent que tots els alumnes d’una mateixa
classe fessin la mateixa activitat sense tenir en compte el seu nivell mental i
ritme d’aprenentatge.
El
primer programa es basava en el contingut necessari per a les activitats
funcionals de les matèries bàsiques, i el segon contribuïa a la maduració i
desenvolupament de les virtuts individuals de cada alumne mitjançant activitats
grupals i creatives.
El
seu programa es basa en quatre pincipis:
- Dret
a desenvolupar aptituds i a adquirir coneixements.
- Dret
a viure una vida plena i alegre.
- El
progrés de la humanitat depèn del desenvolupament dels individus.
- El
bé de la societat depèn de la intensa consciència social individual.
És
un model alternatiu a l’educació secundària, i centrar-lo en les matèries
instrumentals ens portaria al mateix fracàs que el model escolar unitari.
L’aprenentatge
es duu a terme d’una manera més pràctica mitjançant exercicis quotidians, i la
iniciativa del professor ajuda els alumnes a seguir endevant amb les
activitats. Els alumnes amb possibilitats han de aprendre amb iniciativa
pròpia, i els que tenen més dificultats han de fer un treball més pautat.
Una
bona manera perquè els alumnes facin un bon aprenentatge és introduir les noves
tecnologies (sobretot ordinadors) per poder tenir accés a més informació i
tenir un major seguiment.
PETERSEN
(Pla Jena per a grups d’alumnes de diferents edats)
Petersen
planteja un model d’escola en què els nens s’agrupen per interessos,
possibilitats i ritmes d’aprenentate, i no per edat. Es fan treballs en gruo de
4 o 5 membres, els quals s’agrupen sengons els interessos compartits o per
amistat. Els programes són setmanals i el professor els assigna als alumnes
segons els seus progressos. A més, els i les alumnes s’ajuden quan treballen
individualment i cooperen en els treballs en grup, i els mestre els ajuda.
Encara
que el treball per edats a secundària a Catalunya no va funcionar i s’ha hagut
de tornar al model d’avui dia, ens trobem a totes les aules que no tots els
alumnes tenen el mateix ritme d’aprenentatge, que hi ha competitivitat entre
ells i que, per tant, s’ha de diversificar el treball a l’aula.
Amb
aquesta forma d’organització s’ha observat que cada cop són més alumnes els que
no arriben al nivell educatiu i que, en molts casos, acaben deixant els estudis
o bé no segueixen. Per aquest motiu, hauríem de plantejar-nos si el pla Jena
podria ser efectiu a les escoles d’avui dia, i per tant, els alumnes podrien
assolir les competències bàsiques per finalitzar els seus estudis.
COUSINET
(Mètode de treball lliure en grups i càrrecs socials)
Roger
Cousinet va ser un pedagog que fonamentà la pedagogia en l’experiència, i que
observà a fons els nens i l’aula i dissenyà pràctiques que va experimentar.
Defensava
que els nens han de treballar lliurement en grups i el mestre els ha de
proposar la feina i proporcionar els materials perquè els alumnes siguin
capaços de fer un pla de feina, treballar individualment, posar-se en comú i
enllestir la feina.
Els
alumnes tenen càrrecs i responsabilitats d’autogovern de la classe i de servei
a l’escola que han de complir per inserir-se d’una manera òptima a la vida
social.
El
joc és una activitat que ajuda l’infant a desenvolupar-se. No hem de veure
l’infant com un ésser que esdevindrà adult l’endemà, sinó que és una persona.
Es
formula l’aprendre a aprendre.
S’ha
de fer un aprenentatge significatiu i pràctic mitjançant activitats on l’alumne
tingui un paper actiu.
És
necessari que es faci a classe treball en grup regularment, al qual els nens
han de treballar individualment, ser crítics amb la feina dels companys i fer
una posada en comú per tal de millorar les habilitats individuals i socials.
Els
nens han de jugar però sense competitivitat com a mètode d’aprenentatge, cos
a
que no es fa perquè a l’educació es dóna la teorització, i no deixem marge als
nens pel joc lliure.
El
principal problema de les escoles és que els nens han de fer a casa els típics
exercicis escolars, i nomes en són capaços els alumnes amb capacitat o amb
suport familiar, i aquells que s’enradereixen no són capaços d’assolir el
nivell impartit per falta de suport en molts casos.
La
competència social i ciutadana ha de crear situacions on es practiquin els
valors impartits, i s’ha d’integrar en
les pràctiques de feina i càrrecs perquè els alumnes aprenguin a analitzar la
vida social, les relacions personals i els conflictes diaris sense l’ajuda del
mestre.
RUDOLPH STEINER
(Pedagogia antroposòfica i no autoritària. Escoles Waldorf)
Steiner
va ser un filòsof humanista que va concebre l’antroposofia que estudia l’ésser
humà amb la ciència. Adopta molts principis presentats per metges de l’Escola
Activa, encara que s’hi oposa perquè ell segueix una orientació més
espiritualista. L’antropologia tridimensional es composa de cos, ànima i
esperit, i modifica el dualisme cos-ànima, que composa la base del
desenvolupament de la ciència i la tecnologia. La ciència, la religió i l’art
formen part de l’educació, i a través d’aquests tres eixos l’humà supera la
realitat física.
Hi
ha tres etapes dintre del desenvolupament de l’ésser humà:
- Primera
infància: l’infant duu a terme un aprenentatge simbòlic a través del joc, del
ritme i de la dansa.
- Segona infància: l’infant fa aprenentatges
col·laborant amb els altres i amb curiositat.
- Adolescència:
associació de coneixements concrets en explicacions generals, teories i síntesi
de conceptes
* obertura als valors, idealització d’herois i descoberta de contradiccions
socials
* impulsos inestables per dependència i
independència
dels adults i seguretat en el grup
d’iguals.
Steiner
va fixar a les escoles Warldorf les seves pròpies formes organitzatives, les
quals es basen en la continuïtat del mateix mestre educador durant anys; s’han
de dedicar només dues hores diàries a l’aprenentatge d’una matèria bàsica durant
quatre setmanes, els educadors s’han de formar basant-se en la filosofia de la
institució, i els pares han de participar en la vida institucional.
Va
seguir el model pedagògic de l’Escola Nova però posant més atenció a la
ciència, cosa que ha provocat que l’escola d’avui dia doni més importància a
les ciències i tecnologies, deixi en segon lloc l’art i oblidi la religió.
Les
escoles Waldorf tenen un sentit naturalista, cosa que ens convida a formar part
de la natura i té a veure amb l’educació mediambiental, necesària per
conscienciar-nos a l’hora detenir cura de la natura. Tot i això, no hem de
deixar de banda la utilització de noves tecnologies, necessàries per cercar
informació i millorar-ne la nostra capacitat.
Tècniques de l’Escola
Moderna amb la impremta (Freinet i CEL/ICEM,
1927-1980)
Freinet
valora el treball col•lectiu a partir del treball individual, és a dir,
completa cada una de les seves sessions de treball individual autònom amb
sessions col•lectives de lectures. En aquesta exposició col•lectiva, es busca
la conversa, correcció i millora de textos dels companys i plantejar solucions
a possibles problemes. També fomentava molt l’aprenentatge a partir de la
observació del treball i de la cultura, fent entrar instruments i tècniques per
a manipular i analitzar i fomentar la motivació. Per tant, en el seu mètode
també hi ha molta realització practica amb poca teoria i amb constant relació
amb l’entorn social i de treball.
Freinet
assajava tot el que anava introduint en el seu mètode e manera intuïtiva però
cada acte tenia un rerefons reforçat en una gran base teòrica. Tota la seva
metodologia estava basada en una sòlida teoria pedagògica i psicològica que ell
mateix havia estudiat prèviament.
Hem
comentat que Freinet utilitzava tècniques i instruments per tal de despertar la
motivació dels alumnes, podem esmentar com exemples la ràdio a l’aula per
escoltar i transcriure, la fotografia per il·lustrar, l’electròfon reproductor
de cançons, el cinema per veure i entendre.. així com tècniques artístiques
tals com telers o reproduccions en limògraf.
Freinet
va difondre tècniques concretes, per això ho citarem textualment: el text
lliure, el mètode natural de lectura, el llibre de la vida, el mètode natural
de càlcul, el mètode natural de dibuix, la imprempta escolar, la
correspondència interescolar, les màquines d’ensenyar aritmètica, les fitxes de
treball individual, el pla de treball setmanal, la biblioteca de treball.
La
proposta de l’Escola Moderna de Freinet empatitza amb els infants i la
societat, amb una organització flexible i un projecte definit amb tècniques i
principis que ja hem esmentat anteriorment.
L’escola com a investigació
(Tamagini, Pettini, Codignola, Ciari, Lodi, Alfieri, Rodari, Tonucci i MCE,
1951-1980)
Els
mestres italians pensen que l’educació pot reconstruir ciutats i crear
ciutadans competents i compromesos amb la cultura i les institucions.
La
socialització i les relacions interpersonals són importants a l’escola, i les
tècniques no suposen cap problema, per tant cal idear un projecte educatiu que
transmeti cultura i valors i atorgui als ciutadans llibertat d’expressió.
La
pedagogia del moviment es basa en el medi natural, el mètode científic, la
realitat social i el pensament crític; en els jocs de simulació sobre assumptes
socials, econòmics, ètnics i polítics col·laborant amb els companys; en la
creativitat expressiva en llengua i activitat artística plàstica i musical.
L’educació
per a la ciutadania és important i necessària, però perquè sigui beneficiosa
els alumnes l’han de treballar a classe i han de veure els professors
compromesos amb la realitat social.
Avui
dia, les classes encara són magistrals i els alumnes aprenen del que el
professor explica, cosa que no hauria de ser així tenint a l’abast tantes
tecnologies que ens faciliten la cerca d’informació perquè l’alumne pugui
documentar-se per sí sol. Per tant, el mestre hauria de ser una guia perquè
l’alumne digui a terme un aprenentatge autònom i beneficiós.
La ciutat educadora
(Comissió UNESCO amb E. Faure, 1972)
El
1972, l’informe de la Comissió Internacional per al Desencolupament de
l’Educació de la UNESCO intentà canviar el model d’escola tradicional dels
últims anys aplegant tots els avenços voluntaristes, fonamentant-los i
demostrant-los amb dades i casos concrets.
“Aprendre
a ser” és un informe educatiu de la UNESCO que inclou totes les competències
bàsiques i que revisa els fonaments de l’educació, els seus orígens, les
despeses en educació... I que malauradament no coneixen redactors que treballen
al sector de l’educació.
El
1990 s’aprovà la Carta de Ciutats Educadores, on s’entén la ciutat educadora
com a intenció i compromís, i no pas com a possibilitat, i on molts polítics,
ciutats i estats hi han subscrit la seva declaració arreu del món. Tot i això,
i malgrat les conferències i publicacions, segueix sense haver-hi molts canvis
a l’àmbit educatiu. Els mestres han de ser qui disposin tots els medis i
orientin els alumnes a aprofitar-los fora de l’horari escolar, en família o amb
grups.
La
ciutat educadora posa els recursos de la ciutat an l’abast de les escoles
perquè els nens els puguin utilitzar com a recurs pedagògic. També disposa
d’activitats per apropar la ciutat a infants i joves, encara que sigui fora del
temps escolar i amb la família o grups d’amics. A més, hi ha assistència a nens
que necessiten ajuda extraescolar; hi ha animació de jocs en espais públics;
hores de companyia fent lectura o conversa amb persones grans.
Els
joves haurien de poder advertir els ciutadans perquè no incomplissin les
normes, com per exemple no posar-se el casc a la moto, llençar papers i brossa
pel terra... L’aprenentatge de servei i civisme s’hauria d’impartir a les
escoles i ser avaluat. Malgrat això, els joves que compleixen amb aquestes
obligacions ses poden considerar adults, i se’ls ha de poder facilitar
l’entrada a actes culturals amb preus baixos perquè formin encara més part de
la cultura de la nostra societat.
